diumenge, 24 de juny de 2018

Qui era Josep Laribal?


Gil Toll

El cognom Laribal ha quedat unit a la muntanya de Montjuic i els jardins que l'embelleixen entre la Fundació Miró i el Teatre Grec, però ben poca gent coneix la història de Josep Laribal Lastortras, periodista i advocat que els dóna nom. En part pels oblits habituals de la història, però també perquè hi ha una part de la història que ha estat bandejada per raons polítiques. I aquest és el cas d'un dels directors del diari El Diluvio, el gran diari del republicanisme de Barcelona que es va publicar durant 80 anys i que el franquisme va voler condemnar a la sepultura pel paper que va tenir durant la II República.
Però la història de Josep Laribal és anterior i també ens remet a un personatge incòmode per les autoritats de l'època en què va viure. Situem-nos en l'any 1878, després de l'aixafament de la I República i en plena restauració borbònica. L'Ajuntament de Barcelona decideix implantar un impost al consum del gas que a les llars, els comerços i les empreses de la ciutat serveix enllumenar les estances. L'impost és vist com una agressió a la ciutadania i la premsa acompanya la resistència, especialment el diari La Imprenta, on treballava Josep Laribal. Ciutadans i comerciants inicien una vaga de consum de gas i la premsa en dóna notícia diària amb fortes crítiques a l'autoritat municipal. L'excepció és el Diario de Barcelona de l'aristocràtica familia Brusi, de declarada filiació monàrquica i conservadora.
La fiscalia de l'època emprèn una campanya de sancions i suspensions especialment dirigida al diari La Imprenta que s'allarga fins els primers mesos de 1879. Quan es produeix la darrera suspensió, els responsables del diari decideixen canviar el nom de la capçalera, un truc habitual a l'època per burlar la persecució judicial. L'encarregat d'anar al govern civil a fer el canvi és Josep Laribal i proposa el nom de La Cortina, una provocació a les autoritats i al fiscal d'imprenta de Barcelona, Mariano de la Cortina. El funcionari diu que no accepta el nou nom.

-¡El Diluvio se armará!
-Pues que así sea, El Diluvio se llamará.

Així va canviar de nom el diari que havia nascut el 1858 com El Telégrafo i que va esdevenir el portaveu de la Barcelona republicana i federalista, en el que van escriure Valentí Almirall o Víctor Balaguer. Un ambient en el que sobresortien personatges de la cultura popular, com Frederic Soler, Pitarra, o Josep Anselm Clavé, tots dos declarats republicans i federalistes.
El cas és que El Diluvio va anar endavant amb aquest nom fins la seva fi, el 1939, a mans de les tropes franquistes. L'Ajuntament de Barcelona va acabar retirant l'impost del consum al gas al cap d'uns mesos i Josep Laribal es va convertir en copropietari i director del diari.
Laribal també era advocat i un actiu home de negocis amb especial dedicació al camp immobiliari en una Barcelona que es transformava acceleradament després de l'enderrocament de les muralles. Una de les seves iniciatives va ser la construcció d'un edifici al carrer Avinyó que s'havia de convertir en la seu del diari. La seva mort, però, va estroncar els plans i va acabar allotjant la primera central de telèfons de la ciutat. Encara avui es coneix com Casa Laribal i fa que els vianants li dediquin encuriosides mirades per la solidesa i magnificència de l'edifici, que es troba a poques passes del Borsí.
L'altra propietat més coneguda de Laribal és la finca que posseïa a la falda de la muntanya de Montjuic. La seva residència es va situar en un promontori, on va edificar una torre d'estil neomozàrab de dues plantes i vistosa aparença. L'edifici va acabar allotjant l'escola del Bosc, que va dirigir la pedagoda Rosa Sensat, quan l'Ajuntament va adquirir la finca a les hereves de Laribal.
Josep Laribal havia mort el 1904, vidu i sense fills. Els últims temps va rebre les atencions de les germanes Font Guinart en una casa del carrer Sant Felip, a Sant Gervasi. En correspondència a aquesta cura d'un home gran i malalt, Laribal les va fer hereves de les seves propietats.
Els atzars de la història han fet que el testament de Josep Laribal acabés a l'arxiu de la guerra civil de Salamanca i que es transferís a Catalunya en el marc del procés del anomenats "papers de Salamanca". La lectura del document dóna més pistes del personatge, que va ordenar el seu enterrament a la part civil del cementiri. De fet, a l'esquela que acompanya aquest text destaca l'absència de símbols religiosos i el testament confirma que Laribal només creia en la "moral universal".
El més curiós són les disposicions que ordena pel seu enterrament, que també ens diuen coses sobre la seva personalitat. Deia el testament que el transport del seu cadàver s'havia de fer amb el cotxe més econòmic que hi hagués. Els diners estalviats s'haurien de dedicar a families necessitades. I anava més enllà ordenant que després de la seva mort es repartissin un miler de pans de tres lliures a diversos forns de la Barceloneta, Ciutat Vella, Sant Gervasi i el Poble Sec.      








divendres, 25 de maig de 2018

L’estafador Filek, el dictador Franco i la premsa incompetent


Gil Toll

Ignacio Martínez de Pisón ha escrit un llibre de no ficció sobre una exhaustiva recerca documental dedicada a posar llum sobre Albert von Filek, un estafador professional que va prendre el pèl al mateix Francisco Franco en plena postguerra.
Filek tenia tota una trajectòria d’estafes a la seva Àustria natal i també a Itàlia. Va arribar a Espanya en temps de la República i es va dedicar a prendre els diners dels innocents amb una sofisticada estratagema basada en la gasolina sintètica.
Martínez de Pisón explica que en aquells temps hi havia debat i iniciatives per elaborar combustibles a partir de fonts alternatives al petroli. Albert von Filek es movia en aquest ambient amb el projecte d’elaboració d’una gasolina sintètica a base d’ingredients totalment innocus.
El seu mètode delictiu consistia en registrar a l’oficina de patents del ministeri d’indústria el seu invent, que consistia en aigua del riu Jarama i productes de drogueria descrits de forma molt convincent: “alcohol procedente de vinos endebles, jugos o caldos fermentados vinícolas, melazas, remolacha, acetona, naftalina y algodón de pólvora”. Els estafats eren socis del “negoci” de l’explotació de la patent que confiaven en les possibilitats econòmiques d’explotar un producte tant rendible.
Filek va estafar una colla d’innocents amb el seu mètode. De fet, adaptava els ingredients de la seva fórmula a les característiques de les seves víctimes. Així, la fórmula que va compartir amb un valencià incloïa suc de taronges i la que va seduir una mestressa de casa acabalada feia servir el “bany maria” com a mètode de preparació.
L’estafador se sentia tant segur de les seves capacitats de convicció que, en plena guerra civil, es va adreçar a les oficines de Francisco Largo Caballero quan era president del govern i ministre de la guerra. Aquí va trobar el seu límit i Filek va anar a parar a la presó, on va coincidir amb personatges de la futura administració franquista, entre els quals Ramón Serrano Suñer, cunyat de Franco i futur ministre d’exteriors.
Martínez de Pisón s’entreté en explicar el baix nivell dels primers governs de Franco, que van fer polítiques extraviades. Com el primer ministre d’indústria franquista, que va ser Luis Alarcón de la Lastra, aristòcrata i militar sevillà i que va ser vist llegint amb avidesa un tractat d’economia poc abans de jurar el càrrec.
Una de les primeres mesures d’Alarcón va ser una llei de protecció de la indústria que donava a les noves inversions unes deduccions fiscals del 50%, la rebaixa dels aranzels per importar maquinària, una increïble garantia estatal d’un 4% de rendiment mínim i, la guinda, l’expropiació de terrenys per la instal·lació de la fàbrica.
El desembre de 1939 el BOE va publicar el primer projecte d’inversió que es beneficiava de les ajudes de la nova llei. Era una Fábrica de Carburante Nacional i la presentava Albert von Filek.
En les setmanes següents, la premsa va publicar diverses informacions sobre aquesta iniciativa empresarial, totes servides per Cifra, el servei nacional de l’agència Efe. S’afirmava que la fàbrica ocuparia uns terrenys de 200 hectàrees al municipi de Coslada, que es construirien uns dipòsits subterranis i una colònia d’habitatges pels obrers. Cap periodista va comprovar la història perquè venia de fonts oficials i ningú les posava en dubte. El cas més patètic va ser el del Diario de Palencia, que li va dedicar dues pàgines amb grans fotografies.




Mentrestant, el propi dictador Francisco Franco queia de ple en les xarxes de Filek. Ho explica en un llibre Juan Antonio Ansaldo, aviador militar que va tenir alts càrrecs després de la guerra. Segons ell, Franco deia que el seu xofer havia usat el combustible de Filek al seu cotxe oficial i que anaven a 90 kilòmetres per hora. Martínez de Pisón suggereix una entesa entre l’estafador i el xofer de Franco.
Els assessors de Franco l’intentaven convèncer que era impossible que funcionés, però sense èxit. Van passar uns quants mesos fins que el mes de juliol una anàlisi feta en un laboratori oficial va demostrar que aquell líquid que anomenaven gasolina sintètica no tenia cap mena de poder calorífic per fer funcionar un motor d’explosió.
Un cop descoberta l’estafa, el règim va tapar l’afer amb molta facilitat. La premsa no va tornar a publicar una línia sobre Filek i a l’estafador se’l va enviar a la presó sense fer-li cap mena de procés. D’aquesta manera no s’havia d’obrir un sumari ni quedava rastre documental de les causes de l’empresonament. El 1941 va quedar en llibertat i se li va perdre el rastre definitivament.

 

dimecres, 7 de febrer de 2018

Periodistes i professors treballen junts



Francina Martí és la presidenta de l'associació de mestres Rosa Sensat i pensa que sense els coneixements que permeten comprendre el món no hi ha democràcia. És tota una declaració que va servir com a punt de partida d'un acte en el que periodistes i professors van demostrar que es pot treballar conjuntament per seguir en aquest camí del creixement de les persones i la millora de la societat.
Martí va donar una visió ombrívola del periodisme dient que els mitjans de comunicació estan morint a mans de les múltiples veus que avui dia poden fer comunicació en l'entorn digital. Josep Carles Rius, president de la Fundació Periodisme Plural va definir la situació com un nou ecosistema mediàtic en el que subsisteixen grans mitjans, com els dos grans grups privats de televisió, que suposen un duopoli, i emergeix la comunicació digital amb les xarxes socials com a fenomen més aparatós. La paradoxa és, segons Rius, que mai hi ha hagut tanta informació i mai ha estat tan difícil informar-se.
Davant aquesta situació de canvi i certa desorientació, el veterà periodista aposta per una aliança entre periodistes i professors i ho exemplifica amb el Diari de l'Educació Aquesta és una iniciativa de la Fundació Periodisme Plural nascuda fa 4 anys i que ara dóna com a nou fruit la revista XQ. Una publicació adreçada als nois i noies de 12 a 16 anys que dóna claus sobre l'actualitat i està redactada amb dos nivells de lectura, l'standard i la fàcil. Tot pensat per fomentar l'amor a la lectura.
L'Eva Domínguez també és periodista i té una gran vocació per la col·laboració amb el món educatiu des dels seus inicis professionals a El Periódico del Estudiante. Ara té un innovador projecte entre mans, un recurs que combina la pàgina web, el mòbil, el 3D i la realitat augmentada per donar vida al Nushu, un personatge d'animació que condueix els alumnes per les claus de l'actualitat periodística. Les escoles que es subscriuen al servei accedeixen a 15 missions anuals per posar al dia els alumnes.
Com a tercer exemple de la col·laboració del periodisme i el món educatiu es va proposar el programa Info K de TV3, que ja compta amb 15 anys de trajectòria i que s'inscriu en un fort corrent internacional d'informatius televisius per públic infantil. Laia Servera, la seva directora, el defineix com un servei per satisfer el dret a la informació i a la opinió que tenen els menors com a part de la societat. Una consideració que el seu equip intenta mantenir en la seva pràctica diària fugint del paternalisme. La prova més clara la van tenir quan van voler abordar el problema dels abusos infantils després de molt dubtar. Llavors van ser els propis nens els que van parlar amb naturalitat del tema i van sorprendre els reporters dient que els secrets que fan mal s'han d'explicar. És una de les grans virtuts del periodisme, sortir al carrer i preguntar per destruir els prejudicis que ens fan equivocar una i altra vegada.

Podeu veure el debat en aquest enllaç

dijous, 1 de febrer de 2018

Neix l'associació Casa de la Premsa


L'últim dia del mes de gener de 2018 ha estat el primer de l'associació Casa de la Premsa, una nova entitat fundada per 21 persones que representen a entitats veïnals del Poble Sec i organitzacions professionals del món del periodisme. Juntes es proposen treballar pel desenvolupament social del barri i per promoure un consum crític dels mitjans de comunicació.
Les entitats veïnals inclouen la Coordinadora d'entitats del Poble Sec, la Unió de Veïns, la Coordinadora de jubilats i pensionistes, el Col·lectiu d'artistes, l'associació de col·leccionistes,  la Fundació Sant Pere Claver, el Cerhisec, els Amics de Santa Madrona, el Consell de cultura popular,
Susoespai, el grup d'arquitectes, Radioactius i les parròquies del barri.
Les organitzacions del món del periodisme són la Fundació Periodisme Plural, el Sindicat de Periodistes de Catalunya, el Grup Ramon Barnils, Som Atents i Solidaritat i Comunicació.
Totes aquestes entitats han format part de la Comissió per la recuperació de la Casa de la Premsa, que es va crear el 2015 i que ara desapareix amb la formació de la nova associació.
En l'acte d'ahir es va escollir la primera junta directiva, que presideix Jordi Goñi, mestre jubilat i membre de l'associació de col·leccionistes. El vice president és Carles Burgès, dibuixant de pel:lícules d'animació i membre de la Unió de veïns. El secretari és Gil Toll, periodista i coordinador de les 5 organitzacions professionals que conviuen a l'associació. El tresorer és Jordi Llavador.
A la junta també figuren com a vocals Enric Francès, de la Coordinadora d'entitats, Adrián Arnau, escultor i membre del Col·lectiu d'artistes, Fina Alert, artista plàstica i membre de Susoespai, Josep Fabra, historiador i membre de Cerhisec, Maite Gutiérrez, arquitecta tècnica, Víctor Giménez, Jordi Romeu i Joan Martínez, de la Coordinadora de jubilats i pensionistes
L'associació de la Casa de la Premsa té com a immediat repte el seguiment del projecte de rehabilitació de l'edifici que l'Ajuntament acaba d'engegar amb la convocatòria per escollir el despatx d'arquitectes que el realitzarà. Es vol establir un diàleg fluid amb aquest equip per tal de garantir que les activitats que es preveuen es puguin dur a terme sense problemes en l'edifici que resulti del procés de rehabilitació.
Mentre aquest procés es completa, l'associació i les entitats membres faran algunes activitats a la zona habilitada de l'edifici que ja s'utilitza gràcies al conveni provisional firmat amb el districte de Sants-Montjuïc.

dimecres, 24 de gener de 2018

Convoquen el concurs pel projecte de rehabilitació de la Casa de la Premsa

L'Ajuntament de Barcelona ha convocat el concurs per seleccionar el despatx d'arquitectes que faci el projecte de rehabilitació de la Casa de la Premsa. El concurs s'havia d'haver convocat el passat mes de setembre, fa cinc mesos, però s'ha endarrerit, segons la versió oficial, per l'adequació de la convocatòria a la nova llei d'arquitectura que el Parlament va aprovar l'any passat.
El concurs obre un periode de presentació de candidats que arribarà fins el 27 de febrer, és a dir un mes i 15 dies. L'obertura de pliques es farà el 6 de març a la seu de Bimsa, l'empresa municipal que gestiona la construcció d'obres públiques. El valor estimat del contracte és de gairebé mig milió d'euros.
Al plec de criteris del concurs es recorda que l'edifici està catalogat com a bé d'interés local. Això implica que s'hauran de mantenir elements clau, com ara l'escala noble d'accés i també que es recuperin els elements decoratius originals, com els nombrosos escuts de la ciutat que hi ha. El cost màxim de l'obra que consta a la convocatòria és de 3,6 milions d'euros.
El document de l'Ajuntament diu que els usos encara s'han de determinar i apunta que hi pot haver un centre d'interpretació. Aquesta afirmació coincideix amb els plans de la comissió, que ha plantejat un espai de memòria de la premsa de la ciutat que reflexioni sobre la seva relació amb la societat en el passat i el present.
La resta d'usos, diu l'Ajuntament, es definiran properament i, si no fos el cas, el projecte deixaria els espais diàfans de manera que es poguessin adaptar a les necessitats que es definissin en el futur. De fet, s'havia acordat que la comissió veïnal dialogaria amb l'equip d'arquitectes escollit per anar concretant els usos de cada espai sobre la base de les prioritats ja definides en el projecte d'usos que s'ha anat treballant.
La superfície útil de l'edifici és de 1300 metres quadrats repartits entre la planta baixa i la primera, totes dues d'uns 450 metres, la segona planta de 240 i uns soterranis de 160 metres.
La publicació de la convocatòria, llargament esperada, coincideix amb el procés de formalització de l'associació Casa de la Premsa, que farà l'assemblea fundacional el proper dimecres 31 de gener a les 6 de la tarda al mateix edifici. A partir de llavors es dipositaran els estatuts a la Generalitat i la nova entitat serà la interlocutora legal de l'Ajuntament. A l'assemblea de dimecres estan convocades les entitats que han format part de la comissió de recuperació de la Casa de la Premsa així com les persones i els grups que hi han donat suport. Totes poden formar part de la nova associació.  

diumenge, 7 de gener de 2018

Els militars no ens defensaran de les notícies falses


Gil Toll
La ministra de defensa, M. Dolores de Cospedal, va dir durant el discurs de celebració de la pasqua militar que la lluita contra les notícies falses és un nou camp de batalla per l'exèrcit espanyol. D'aquesta manera comença l'ofensiva de donar a conèixer i posar a la pràctica la nova estratègia de seguretat nacional aprovada el desembre passat i que inclou com a noves amenaces els ciberatacs i les accions d'influència i informació falsa.
L'amenaça és real i ens preocupa a tots, però, és l'exèrcit la institució adequada per donar-li resposta? Doncs no, en realitat, és la menys adequada de les possibilitats. Una de les màximes que es compleix inexorablement en tots els conflictes armats és que la informació és la primera víctima. Els exèrcits tenen el més llarg i brutal historial de censura i manipulació de la informació amb la finalitat de contribuir als objectius militars. Durant la guerra civil es va imposar la censura a tots dos bàndols, els periodistes van ser perseguits, empresonats i executats en desenes de casos. Les empreses periodístiques van ser incautades i, després de la guerra, només van aconseguir recuperar-les els propietaris que van demostrar adhesió a la dictadura franquista.
També els exèrcits de països democràtics, com el dels Estats Units, han practicat la censura sobre els mitjans de comunicació en les guerres que han emprès arreu del món. La premsa es va moure amb certa llibertat durant la guerra del Vietnam i va aflorar la realitat del conflicte: abusos, brutalitat i patiment de la població civil vietnamita a mans dels soldats nordamericans. La tolerància amb la premsa es va acabar allà mateix i des de llavors impera la teledirecció dels periodistes administrant la informació amb criteris militars, com a les guerres del Golf.
Tampoc les branques civils dels governs són les adequades per fer front a l'amenaça que suposa la multiplicació de la informació falsa a través de les xarxes. L'administració civil no té l'estil brutal de la militar, però comparteix el risc d'intervenir en benefici de qui hi hagi de torn a la cadira del poder si no es prenen prou mesures per blindar els treballadors públics.
La millor resposta ha de venir de les organitzacions professionals de periodistes en estreta aliança amb entitats ciutadanes. Juntes representen la millor garantia d'aproximació al fenomen amb voluntat de servir al públic i no a interessos de part. En aquest sentit, és especialment important que entre les organitzacions professionals i ciutadanes hi hagi pluralitat d'idees i enfocaments, de manera que també es puguin neutralitzar temptacions espúries.
Les administracions públiques han de donar suport econòmic a aquestes iniciatives sorgides del teixit professional i ciutadà per fer front als nous reptes de la informació en l'era digital. Des de la Casa de la Premsa així ho reclamem per benefici del conjunt de la societat. Els partits polítics representats a l'Ajuntament de Barcelona han acceptat les nostres idees en una primera impressió i el govern municipal ha fet passes molt significatives cedint-nos de forma provisional alguns espais rehabilitats de l'edifici a l'espera que es facin les obres de remodelació. Ara cal que aquest procés agafi velocitat i poguem posar-nos a treballar el més aviat possible.
 











dissabte, 7 d’octubre de 2017

Poques notícies al congrés d'història de la premsa


Gil Toll
Les sessions van començar amb una bona notícia, com és la publicació digital dels primers 70 anys de la col·lecció de Diario de Barcelona a http://www.bnc.cat/digital/arca/index.html la principal hemeroteca digital catalana. Sospirs entre els que treballen els temps més recents, doncs el recurs abastarà des de l'any 1872 fins el 1862.
L'Arca ja supera els dos milions de pàgines digitalitzades i acumula èxits amb la publicació recent de la col·lecció d'El Diluvio i, menys recent, de La Publicitat (també l'època en castellà) o La Veu de Catalunya. Es podria esperar l'anunci de la millora de l'horrible accés a aquest recurs digital, però des de les representants de la Biblioteca de Catalunya es va anunciar que caldrà esperar, doncs els diners que ja s'havien assignat per fer un programari nou han estat congelats pel ministeri d'Hisenda.
En tot cas, la digitalització ha obert unes autopistes magnífiques pels investigadors, ja sigui a través de l'Arca, dels fons comarcals o de la magnífica Hemeroteca Digital de la BNE. Es podria esperar que s'haguessin multiplicat els treballs de recerca aprofitant els nous recursos i que això es podria veure en un congrés d'història de la premsa de Barcelona. Però no ha estat així.
El coordinador acadèmic del congrés, Francesc Salgado, manifestava la seva perplexitat per l'absència de treballs sobre el paper de la dona en el periodisme. Un tema important que compta amb moltes simpaties, però que no ha generat ni una sola comunicació al congrés. Per cobrir el dèficit es va fer una taula rodona amb Joana Gallego, Elvira Altés i Neus Real, tres especialistes que van publicar els seus treballs de referència ja fa una pila d'anys.
No van ser les úniques a recórrer al treball passat per animar el silenci del present. Hi va haver qui va presentar la recerca d'una tesi amb vint anys d'antiguitat. Més recent va ser el cas del Pol Dalmau, que va fer una ponència sobre la fundació de La Vanguardia i els germans Godó. Aquesta recerca s'ha publicat aquest any en anglès i l'autor va anunciar la propera publicació de la versió catalana. També va treure profit del seu treball anterior Jaume Guillamet per oferir una panoràmica sobre la història de Diario de Barcelona, un tema que s'havia de tocar per força en aquest congrés, doncs l'Arxiu Històric manté en ruta una exposició sobre el diari de més llarga vida de la ciutat. Un plantejament similar el va fer un servidor sobre la història d'El Diluvio en una comunicació que presentava resultats ja coneguts i d'altres inèdits que corresponen a una recerca en marxa que es convertirà en tesi si tot va bé els propers anys. La comunicació que va merèixer més preguntes i comentaris elogiosos va ser la de Teresa Ferré sobre La Tribuna, el primer diari gràfic català a partir de 1911. Com ella mateixa va explicar, aquesta comunicació no presentava el resultat d'una recerca més ambiciosa, sino que era un bolet que s'havia trobat en fer altres investigacions.
Però la història de la premsa no és només cosa de periodistes, com va demostrar una assistència majoritàriament allunyada de la professió i una allau de comunicacions fetes des de les disciplines de la història i de la filologia. Van destacar Paola Lo Cascio evocant els articles de l'economista Josep Maria Tallada a La Vanguardia de la posguerra i el també italià Alberto Pellegrini sobre la premsa de Barcelona i la República Social Italiana prèvia a la fi de la Segona Guerra Mundial.
La premsa digital i el futur de la seva conservació es van endur una part del temps del congrés amb comunicacions com la de Javier Díaz Noci i les intervencions a la taula rodona final sobre conservació, tractament i accessibilitat de la premsa històrica. Ramon Alberch va fer riure tothom amb les anècdotes sobre la importància que es donava a determinats formats en el passat i que avui són del tot irrellevants. I des de la Biblioteca de Catalunya Eugènia Serra va explicar la creació d'un nou recurs, el Cofre, que ha de contenir còpia de la premsa digital que es fa al país. I això també va fer somriure: dels creadors de l'Arca, ara arriba el Cofre.
En resum, les institucions avancen en la revolució digital a pesar de tot, però els investigadors necessiten millorar molt la seva aplicació per treure rendiment a aquesta inversió de país. El congrés havia començat amb una ponència de Josep M. Figueres en que repassava l'obra feta fins ara i destacava que en vint anys s'han publicat 50 llibres de memòries de periodistes, però falten obres de recerca bàsica, com ara un diccionari dels periodistes catalans. No es tracta ja de cobrir els forats de la història de la premsa, sino d'encendre més llums en la caverna fosca que encara és aquesta disciplina al nostre país.